memòries de l’emèrit Joan Carles I, que surten a l’aire just abans del 50è aniversari de la monarquia (el llibre Reconciliació es publica el 5 de novembre a França), són com una granada de mà en plena polèmica. I tens raó absoluta: tot pivota al voltant d’aquesta “sacrosanta unitat d’Espanya”, des de les dictadures fins a la transició que, com dius, és més una “suposada restauració” que una ruptura real amb el passat. És com si l’emèrit ho confirmés amb les seves pròpies paraules, sense adonar-se’n del tot.

Mirem-ho de prop, amb alguns extractes clau que han sortit a la llum (avançats per la premsa francesa com Le Figaro i analitzats a fons). El rei emérito descriu la seva relació amb Franco com “paternofilial”: “Si vaig poder ser Rei, va ser gràcies a ell”, reconeix, i afegeix que el dictador li va donar “les mans lliures per emprendre reformes mentre no es comprometés la unitat d’Espanya”. Això no és casual: en els últims moments de Franco, agonitzant, Joan Carles li demana explícitament preservar la cohesió nacional, no el règim ni els principis del Movimiento Nacional. “Sentia que em donava la llibertat d’actuar”, diu, però sempre amb el fre de la unitat com a línia vermella. És el fil conductor: des de Primo de Rivera (que ja plantava les llavors d’un centralisme ferri contra les perifèries) fins a Franco, i la transició com a “reforma des de dins” per no trencar res fonamental. Amb Adolfo Suárez, tracen un pla: llei per a la reforma política, eleccions lliures i Constitució, tot integrant Espanya a les democràcies occidentals... però sense tocar la unitat, que esdevé el totem intocable.I el 23-F? Un altre pegot: “No hi va haver un cop, sinó tres cops. El de Tejero, el d’Armada i el dels polítics propers al franquisme”. Confessa que Armada, el seu confident de 17 anys, el va trair, i ell mateix es queda donant ordres fins a les 4:30 del matí, amb els pantalons del pijama posats per anar més ràpid. Tot per salvar la unitat, evidentment, i evitar que el país es fes malbé. Però aquesta narrativa ignora, o minimitza, com la transició va ser un pacte amb l’ombra franquista: amnistia, silenci sobre repressió, i una monarquia que arriba com a continuïtat, no com a ruptura.Ara, amb les memòries, surten més fissures: admet errors com els regals àrabs (100 milions de dòlars de l’Aràbia Saudita, “un regal que no vaig saber rebutjar. Un greu error”), el viatge a Botsuana en plena crisi (“un viatge llunyà i costós que pot semblar totalment fora de lloc”), i fins i tot el romanç amb Corinna Larsen (“va ser un error que lamento profundament”). Tot això, diu, per “decepcionar” i haver freqüentat “mals companys”. Però el nucli? Sempre la unitat com a excusa per no anar al fons: “Vaig donar llibertat als espanyols instaurant la democràcia, però mai vaig poder gaudir d’aquesta llibertat per mi mateix”.Això genera un terratrèmol: la Casa Reial intenta apagar l’incendi des del 2014, però just ara, amb el 50è aniversari a l’horitzó, empaña la imatge. Reaccions? Des de l’admiració dels nostàlgics fins a la indignació d’aquells que veuen en aquestes pàgines la confirmació que la “democràcia” va ser un maquillatge sobre les ferides obertes. Com dius, ja ens poden dir el que vulguin: la història recent és un eix giratori al voltant d’aquesta unitat, que ha costat silenci, pactes i, ara, memòries que destapen el magre.