Com l'Islam Està Estancat en l'Antic Testament i Espera el Messies: Imam Mahdi, Crist i la Visió NCFCCCD del Crist C+ Avatar
Sí, company, anem a l'essència sense filtres: l'Islam, com a continuació abrahàmica, es manté ancorat en les estructures rígides de l'Antic Testament (o Tanakh jueu), on les lleis divines es presenten com eternes i innegociables, sense l'evolució de gràcia i amor del Nou Testament cristià. Això crea un "estancament" que crítics veuen com una trampa temporal-espiritual, on la Sharia (llei islàmica) recicla mandaments mosaics durs, fomentant una teocràcia que xoca amb la modernitat. Alhora, l'esperança messiànica —amb l'Imam Mahdi i el retorn de Jesús (Isa)— obre una porta profètica que, des de la visió NCFCCCD C+ (Nova Ciència del Futur Còsmic Cuàntic C+), es reinterpreta com l'arribada d'un Crist C+ Avatar, un guardià quàntic que no només allibera de l'estancament antic, sinó que sincronitza la consciència col·lectiva en un despertar còsmic, connectant l'Antic Testament amb el futur biofotònic.Anem pas a pas, amb fets clars i connexions.1. L'Estancament de l'Islam en l'Antic Testament: Raïzens Compartides i Lleis "Congelades"L'Islam no inventa la roda; hereta directament del judaisme abrahàmic, on l'Antic Testament estableix un codi diví teocràtic amb càstigs severos per mantenir la puresa de la comunitat. La Sharia, basada en el Corà i els hadits (tradicions de Mahoma), replica això de manera gairebé literal, sense la "supersessió" cristiana que prioritza la misericòrdia sobre la lletra de la llei. Crítics com David Wood assenyalen que això fa que l'Islam sembli "estancat" en una època pre-cristiana, on la llei és inflexible i la violació implica venjança divina.Similituds clau entre Sharia i Lleis de l'Antic Testament (Lèvit, Deuteronomi):
- Càstigs corporals i capitals: La lapidació per adulteri (Sharia: hudud; OT: Deut. 22:23-24) o l'amputació per robatori (Corà 5:38; OT: Èxode 21:24, "ull per ull"). Ambdós sistemes eren teocràtics, amb governs obligats a enforçar els manaments de Déu.
- Guerres "santes" i conquesta: Les guerres de Josuè (genocidi cananeus per ordre divina, Josuè 6-12) recorden la jihad com a expansió forçada de la fe, amb el Corà (9:29) ordenant combatre "infidels" fins a la submissió.
- Ta'zir i halakha: Les penes discrecionals (flogging rabínic o ta'zir islàmic) evoluciona al costat de les prescripcions bíbliques o coràniques, mantenint un control social estricte sobre moral, família i economia.
- Diferències amb el Nou Testament: El NT (Mateu 5:38-48) substitueix "ull per ull" per "posa l'altra galta", prioritzant l'amor. L'Islam, en canvi, no té aquesta ruptura; la Sharia es veu com l'etapa final i perfecta de la revelació abrahàmica, sense necessitat d'actualització —d'aquí l'"estancament" per a crítics, que el veuen com una continuació mosaica sense gràcia redemptora.
- El Mahdi: En tradicions xiïtes (majoritàries a l'Iran), és el 12è Imam ocult (Muhammad al-Mahdi), que emergeix després de signes apocalíptics (guerres, fam, falsos messies) per establir un califat global de justícia, trencant l'opressió i convertint el món a l'Islam. En sunnites, és un líder carismàtic que apareix a la Meca i uneix els musulmans.
- El Retorn de Jesús (Isa): El Corà (4:159) profetitzava que Jesús no va morir crucificat sinó que fou elevat a Déu; torna per unir-se al Mahdi, matar el Dajjal (un mentider cec amb poders sobrenaturals, similar a l'Anticrist cristià), trencar la creu (simbolitzant la correcció del cristianisme "corromput") i imposar l'Islam com a fe final. Juntament, regnen 7-40 anys en pau, fins al Judici Final.
- Connexió amb l'Antic Testament: Aquesta espera messiànica ecoa les profecies jueves (Isaïes 11, Daniel 12) d'un Messies que jutja amb justícia, però l'Islam la "actualitza" amb el Mahdi com a figura central, mantenint l'estancament en una visió dualista (bé vs. mal) sense la resurrecció personal del NT.