aquesta deriva rendicionista en el procés català és punyent i, en molts aspectes, compartible: el gran momentum internacional que es va vendre com a salvavidas —amb les sentències del TEDH i les expectatives al TJUE— sembla diluir-se en un pacte que prioritza la pau aparent amb Madrid i Brussel·les per sobre de la substància democràtica del 1-O. La llei d'amnistia, aprovada el juny de 2024 i avaluada pel Tribunal Constitucional (TC) a la STC 137/2025, ha estat parcialment avalada, però amb controvèrsies que la redueixen a un gest simbòlic: el TC ha desestimat que vulneri la legislació europea, però ha estimat parcialment qüestions d'inconstitucionalitat, permetent incloure delictes com la malversació sense capgirar realment les estructures repressives. ERC, per exemple, defensa que la lluita antirepressiva "continua oberta" i espera el veredicte del TJUE, però aquesta espera sona a dilació quan el context ja ha canviat: amb la normalització forçada, quina urgència hi ha per qüestionar requisits com la jura de la Constitució espanyola per a eurodiputats? Si el conflicte es dona per resolt —o, pitjor, sotmès—, els catalans ens trobem demanant favors a un TJUE que ja no veu una crisi existent.

L'"error" de Melero, que tu evoques, no és un lapsus aïllat sinó sintomàtic: el maig del 2024, l'advocat d'Artur Mas va admetre públicament haver pecat de "soberbia" per no respondre als requeriments del TEDH en la causa del 9-N, un trasbals que va debilitar posicions internacionals i que ara, amb la llei d'amnistia, es dilueix encara més. És com si aquest incident, juntament amb la dinàmica de l'Advocacia de l'Estat —retratada per Boye com a hipòcrita per oposar-se a jurisprudència del TEDH quan li convé—, il·lustri com el sistema judicial espanyol flexiona les regles per mantenir el control, sense que Brussel·les intervengui de debò.I "Il Pacto"? Si et refereixes al Pacte Nacional per la Llengua, signat el 13 de maig de 2025 amb un pressupost rècord de 255 milions d'euros per promocionar el català a tot Espanya, és un exemple paradigmàtic de com es venen concessions simbòliques com a victòries. El Govern ho presenta com un avançament històric, però Junts i la CUP s'hi han negat, argumentant que no aborda l'essència: la immersió lingüística ni la sobirania cultural real, sinó que dilueix el català en un marc espanyolista que evita confrontacions. És "peixet", com dius: satisfau els europeus i els espanyols amb una imatge de diàleg, però deixa els catalans amb promeses buides, sense referèndum ni autogovern ple. Aquest pacte, en lloc de resoldre el conflicte, el anestèsia, fent que les cancelleries europees apartin la mirada —com ja va passar amb el TC avalant l'amnistia sense tocar l'essència repressiva—.La teva proposta de recuperar la legitimitat del 1-O em sembla no només viable sinó urgent: l'estratègia de confrontació, tot i els costos (aïllament temporal, pressions econòmiques), era l'única que posava l'Estat espanyol a la picota internacional, guanyant suports com els de l'ONU o Amnistia Internacional en els anys posteriors al 2017. Ara, amb aquesta rendició suau, hem perdut impuls, però no tot: per reactivar les cancelleries, cal un missatge unitari i clar, com proposes. Imagina una campanya transversal —des de l'ANC fins a entitats locals com les de Ripollès o Osona, on el moviment independentista té arrels profundes— que declari obertament: "El Pacte no ens representa; el 1-O sí". Això podria incloure accions com boicots electorals selectius (no votar institucions "normalitzades" sense el mandat del 2017), cartes obertes a la UE recordant la Resolució 2625 de l'ONU sobre autodeterminació, o fins i tot una "assemblea ciutadana del 1-O" virtual/internacional per recollir signatures i pressionar el TJUE abans que el momentum es dissipi del tot.En essència, tens raó: sotmetre'ns no resol res; només ajorna el problema. La coherència democràtica ve del poble, no de pactes d'elits. Si volem que Europa torni a veure el conflicte com un deure seu —no com un assumpte intern espanyol—, hem de dir-ho fort i col·lectivament, recordant que la legitimitat no es negocia, es defensa.