El Rol de la Lliga de Nacions: Un Intent Fallit de Pau Global

La Lliga de Nacions (en anglès, League of Nations; en francès, Société des Nations) va ser l'organització internacional predecessora de les Nacions Unides, fundada el 10 de gener de 1920 com a part del Tractat de Versalles que va posar fi a la Primera Guerra Mundial. Impulsada principalment pel president estatunidenc Woodrow Wilson —autor dels Catorze Punts per a la pau—, la Lliga va néixer amb l'ambiciós objectiu de prevenir futures guerres globals a través del col·lectivisme internacional, promovent la cooperació entre nacions i el respecte al dret internacional. Amb seu a Ginebra (Suïssa), va comptar amb 58 països membres en el seu apogeu, tot i que la no adhesió dels Estats Units —el seu principal impulsor— va ser un cop fatal des del principi. El seu rol, definit en el Pacte de la Lliga (integrat com a Part I del Tractat de Versalles), es centrava en quatre pilars principals: la seguretat col·lectiva, la resolució pacífica de disputes, el desarmament i la promoció de la justícia social i econòmica. Tot i això, la seva ineficàcia davant l'ascens de règims totalitaris va portar al seu col·lapse, dissolent-se oficialment el 20 d'abril de 1946 i cedint les seves funcions a l'ONU.Pilars Fonamentals del Seu RolEl rol de la Lliga es va estructurar al voltant d'un sistema dissenyat per substituir l'anarquia de les aliances prebèl·liques per un marc cooperatiu, amb òrgans com l'Assemblea (reunions anuals amb representació universal), el Consell (amb potències principals com el Regne Unit, França i Itàlia) i la Secretaria Permanent. Els seus objectius principals eren:

• Manteniment de la Pau i Seguretat Col·lectiva: L'article 10 del Pacte obligava els membres a respectar la integritat territorial i la independència política d'altres estats, previst amb sancions econòmiques o militars col·lectives en cas d'agressió. Aquest era el cor de la Lliga: actuar com a "policia mundial" per dissuadir conflictes, amb mecanismes com la resolució 14 (1920) que condemnava la guerra com a mitjà de política nacional.
• Resolució Pacífica de Disputes Internacionals: La Lliga actuava com a mediadora en conflictes, promovent l'arbitratge, la mediació i la judicatura. L'article 12 requeria que les parts en disputa es sotmetessin a una de les tres vies: negociacions directes, consell de la Lliga o la Cort Permanent de Justícia Internacional (creada el 1922). Exemples inclouen la resolució de la disputa fronterera entre Suècia i Finlàndia pels illes Åland (1921), on la Lliga va imposar una solució neutral.
• Promoció del Desarmament i Control d'Armes: Un objectiu clau era reduir les armes per evitar una nova guerra, amb conferències com la de 1921-1922 que van limitar flotes navals (Tractat de Washington). La Lliga va supervisar mandats colonials (article 22), administrant territoris com Palestina o Togo per preparar-los a la independència, tot i que això va ser criticat com a neocolonialisme disfressat.
• Cooperació en Assumptes Socials i Humanitaris: Més enllà de la seguretat, la Lliga va abordar qüestions globals com la salut pública (a través de l'Oficina Internacional d'Higiene Pública), el tràfic d'opi i la protecció de minories ètniques (amb tractats com el de 1919 per a Polònia). Va ser pionera en l'ètica internacional, creant organismes com l'Organització Internacional del Treball (OIT, 1919) i la Unió Internacional per a la Protecció de l'Infància.

Èxits i Limitacions: Un Balanç ContradictoriLa Lliga va assolir èxits notables en àmbits no militars: va resoldre més de 60 disputes menors (com la de l'Alta Silèsia entre Alemanya i Polònia el 1921), va erradicar malalties com la lepra i la febre groga, i va establir estàndards per al dret internacional humitari. En el terreny econòmic, va mitigar crisis com la Gran Depressió (1929) amb préstecs i estudis sobre comerç global. Tanmateix, els seus fracassos van ser catastròfics i van revelar les seves debilitats estructurals:

• Absència de Potències Clau: Sense els EUA (que el Senat va rebutjar el 1919), i amb retirades com la d'Alemanya (1933), Japó (1933) i Itàlia (1937), la Lliga va perdre credibilitat. L'URSS només s'hi va unir el 1934, i va ser expulsada el 1939 per la invasió de Finlàndia.
• Ineficàcia davant Agressions: Va fallar en casos emblemàtics, com la invasió japonesa de Manxúria (1931), on la Comissió Lytton va condemnar l'acció però no va imposar sancions efectives; la guerra italo-etíop (1935), on les sancions econòmiques van ser mínimes i Itàlia va conquerir Etiòpia; o l'Anschluss d'Hitler a Àustria (1938), ignorat per manca d'un exèrcit propi.
• Estructura Feble: Sense un exèrcit permanent ni mecanismes vinculants, dependia de la voluntat dels membres. El Consell, amb decisions per unanimitat, es va paralitzar davant vetos implícits, i el pressupost limitat (finançat per contribucions voluntàries) va restringir les seves operacions.

Aquests fracassos van contribuir directament a la Segona Guerra Mundial, demostrant que la seguretat col·lectiva sense enforçament era il·lusòria.Llegat i Transició a l'ONUEl col·lapse de la Lliga —dissolta el 1946— va servir de lliçó per a l'ONU: la Carta de les Nacions Unides (1945) va reforçar el Consell de Seguretat amb poders executius, va incloure els EUA com a membre fundador i va crear un pressupost obligatori. Molts organismes de la Lliga, com l'OIT i la Cort Internacional, van sobreviure integrats a l'ONU, i el seu esperit pacifista inspira avui debats sobre reformes, com l'ampliació del Consell de Seguretat per evitar repetició d'errors passats. En resum, la Lliga va ser un experiment noble però fràgil: va plantar les llavors del multilateralisme, però la seva fallida va recordar que la pau global requereix no només ideals, sinó poder compartit i compromís vinculant.