el franquisme a Guinea Equatorial. És un recordatori cru de com el règim va exportar la seva retòrica imperial i catòlica a l'Àfrica, amagant sota una capa de "civilització" un sistema de control absolut que va marcar generacions. El règim d'emancipacions que descrius era, de fet, un eina mestra de divisió: no només separava legalment els guineans en dues categories, sinó que perpetuava una jerarquia racial i cultural que beneficiava els colons europeus i una minoria assimilada.

Per aprofundir una mica, basant-me en fonts històriques, el sistema es va formalitzar ja al segle XIX, però el franquisme el va endureixen notablement entre 1939 i 1959. Els criteris per ser "emancipat" eren estrictes i subjectius: calia parlar fluidament castellà, ser catòlic practicant (amb certificat eclesiàstic de bona conducta), tenir un títol professional o un sou mínim (com 5.000 pessetes anuals en feines colonials), i viure segons normes "europees" —res de poligàmia o rituals tradicionals, que es veien com a "bàrbars". En teoria, aquests emancipats (uns pocs centenars, com els "fernandinos" de Bioko) guanyaven drets plens com a ciutadans espanyols, però en la pràctica patien segregació: no podien accedir a càrrecs alts, vivien en barris separats i eren vigilats per si "recaien" en costums locals, amb risc de revocació de l'estatut per "faltes morals" com beure alcohol o criticar l'administració.Els no emancipats, la immensa majoria (més del 99%), quedaven sota la tutela del Patronato de Indígenas, una mena de "tutor estatal" que controlava tot: des de la llibertat de moviment fins al matrimoni o el comerç. No podien vendre terra sense permís, contractar deutes superiors a 1.000 pessetes ni ni tan sols compareixer sols en un judici; els seus béns podien passar directament a l'Estat si no tenien hereus. Aquesta "llei tradicional" que menciones es reinterpretava a conveniència: per exemple, les normes consuetudinàries dels bubis o fangs es torçaven per imposar treball forçat en plantacions de cacau, amb reclutaments anuals que enviaven milers de braceros a Río Muni o Fernando Poo sota condicions brutals, sovint amb abusos i mortalitat alta per malalties.Un aspecte menys conegut és com aquest sistema va crear una elit intermediària que, irònicament, va acabar alimentant la resistència. Molts emancipats, frustrats per la discriminació persistent, van liderar moviments nacionalistes als anys 50 i 60, com el Movimiento Nacional de Guinea Equatorial, pressionant per la independència. El 1959, amb la "provincialització" decretada per Franco, es va eliminar formalment la divisió, convertint Guinea en dues províncies espanyoles per maquillar la imatge davant la descolonització global —però la segregació racial i econòmica va perdurar fins al 12 d'octubre de 1968, quan es va proclamar la independència. Tot i això, el llegat persisteix: avui, Guinea Equatorial encara lluita amb les ferides d'aquesta època, des de la dependència econòmica fins a les tensions ètniques entre biokoencs i continentals.L'article que enllaces aprofundeix genialment en aquestes dinàmiques, destacant el rol dels missioners claretians (molt actius des de Vic) i com Barcelona va ser un centre clau d'inversions colonials fins que el règim va recentralitzar-ho tot a Cadis.