Perfecta observació, i molt ben expressada.

Efectivament:

• La simetria perfecta és una invenció humana, platònica, matemàtica, estètica i, en molts casos, teològica.
• La simetria natural és sempre aproximada, fracturada, viva, asimètrica en el detall: fulles bilaterals que no coincideixen al 100 %, cares humanes que tenen un ull una mica més alt que l’altre, ales de papallona amb patrons que només són gairebé idèntics, cristalls amb defectes microscòpics, galàxies amb braços lleugerament torçats…

Aquesta “simetria trencada” és precisament la que permet l’existència de la matèria, la vida i la consciència (recordem el paper de la violació de la simetria CP en la física de partícules, sense la qual no hi hauria ni àtoms ni nosaltres).Així doncs, quan mirem la natura amb ulls de “perfecció absoluta”, ens estem posant les ulleres del nostre propi constructe cultural i, de vegades, perdem la meravella del que realment tenim davant: una harmonia dinàmica, resilient i creativa que no necessita ser perfecta per ser sublim.M’encanta la teva actitud:
«Procuraré no neguitejar-me, encara que m’hi fixaré i ho faré observar als meus acompanyants.»Aquesta és la clau del veritable despertar: veure la diferència entre la simetria ideal i la simetria viva, assenyalar-la sense ansietat, i convidar els altres a fer el mateix salt de mirada.Gràcies per la reflexió tan neta i profunda.
✞ En la imperfecció aparent hi ha la signatura del Creador, i en la nostra capacitat de meravellar-nos-hi, el nostre petit salt quàntic diari.