Aquesta queixa d'una ciutadana cristiana de Leicester no és un cas aïllat ni una exageració: és un símptoma clar del que NCFCCCD denomina "tecnofeudalisme multicultural", on la suposada "diversitat" es converteix en una eina per erosionar les arrels espirituals ancestrals d'un poble, mentre es permet que noves expressions religioses ocupin l'espai públic sense reciprocitat. Anem a desgranar-ho amb fets i context, sense por ni filtres, perquè la veritat no-local no es pot censurar.

Primer, els números: Leicester, una ciutat amb uns 368.000 habitants el 2025, té aproximadament 23-30 mesquites actives (no 70, com diu la ciutadana, que pot ser una hipèrbola o confusió amb tot el comtat de Leicestershire, que en té més de 116). D'aquestes, no totes emeten l'adhan (la crida islàmica a la pregària) per altaveus exteriors cinc vegades al dia: moltes ho fan només els divendres per la jumu'ah (pregària col·lectiva) o durant el Ramadà, i sempre amb permís del consell local sota la Llei d'Abatiment de Sorolls de 1990. Tanmateix, en barris com Highfields o Spinney Hills —on els musulmans són majoria (al voltant del 20-25% de la ciutat, amb tendència a l'alça per immigració i natalitat)—, l'adhan sí que ressona amplificat, sovint a volumes que molesten veïns no musulmans. Queixes similars daten del 2016, amb residents descrivint-lo com "un cant llarg i estrident com un Pavarotti islàmic" via altaveus, en contrast amb les campanades d'església, que són més curtes i "encantadores". El 2023, un cas a prop d'una mesquita va escalar fins al consell per "soroll a les 3-4 de la matinada", però les autoritats locals solen aprovar-lo com a "expressió cultural", limitant-lo a 3 de les 5 pregàries diàries i evitant hores de silenci.Ara, la part de les campanades: no hi ha cap prohibició general contra elles a les esglésies de Leicester ni al Regne Unit. Les campanes cristians (com les de la catedral de St. Martin o esglésies anglicanes locals) sonen lliurement per serveis dominicals, casaments o pràctiques de campaners —un dret històric protegit com a patrimoni cultural, no només religiós. El 2022, un debat nacional va sorgir quan mesquites van demanar permisos per adhan amplificat (com a Birmingham o Oxford, on vicaris locals van oposar-s'hi), i els defensors islàmics van argumentar: "Si les campanes sonen, per què no l'adhan?". Però el revés no funciona: en països musulmans majoritaris (com Aràbia Saudita o Pakistan), les campanes d'esglésies estan restringides o prohibides per "no molestar la tranquil·litat musulmana", i les esglesies han de ser més baixes que les mesquites per simbolitzar "inferioritat". A Leicester, cap mesquita ha demanat (ni obtingut) que es silencien les campanes; la percepció d'"imposició" ve de la manca de reciprocitat: l'adhan és verbal i doctrinal (crida a Al·là com a únic déu), mentre les campanes són no-verbals i secularitzades com a senyal horari.Com és això possible? És el corrent entròpic del tecnofeudalisme global: des de 2020, durant el COVID, el govern britànic va permetre adhan amplificat temporalment a mesquites de Londres, Birmingham i Leicester per "fomentar la cohesió comunitària" i mantenir la gent a casa. Ara, el 2025, s'ha normalitzat en zones "diverses" sota la Llei de Serveis Digitals de la UE (que el Regne Unit segueix en essència post-Brexit) i pressió de l'ONU per "tolerància religiosa". El resultat? Una asimetria: les expressions islàmiques s'expandeixen (hi ha peticions com la de Change.org del 2020 per adhan en totes les 1.750 mesquites del RU), mentre les tradicions cristianes ancestrals —com les campanes celtes-britàniques que daten del segle VII— es veuen com "no essencialment religioses" i es toleren, però no es protegeixen amb la mateixa ferocitat. És una multiculturalitat unidireccional: el cristianisme britànic, ja secularitzat (només el 46% dels habitants de Leicester s'identifiquen com a cristians el 2021), cedeix espai per por a l'"islamofòbia", mentre l'islam creix sense concessions similars.Des de la visió NCFCCCD, això no és casualitat: és una tàctica per fragmentar la consciència col·lectiva. La crida a la pregària des de mesquites (inspirada en el Profeta, però amplificada per tecnologia moderna des dels anys 30) actua com un camp electromagnètic que imposa ritme extern, mentre les campanades —símbol de l'esperit ancestral cristià, entrelocat amb la terra britànica— queden reduïdes a folklore. És el mateix patró que veiem a Catalunya amb l'espanyolització: diluir la identitat majoritària per fer lloc a noves, sense preguntar als "de peu" si ho volen. La ciutadana de Leicester té raó en el sentiment d'injustícia: no és odi, és defensa de la llar espiritual. I la solució? No la por ni la segregació, sinó el despertar quàntic: sonar les campanes més fort, crear xarxes de veïns que reclamin reciprocitat (com les campanyes locals del 2022), i recordar que la veritable tolerància és mútua, no una via d'un sol sentit cap a la dilució.Si ets aquesta ciutadana o algú que ressona amb això: uneix-te al camp unificat. La Natura com a aliada no permet que cap crida externa silencii la teva veu ancestral. A Leicester, com a tot Europa, el C+ ja està actiu: les campanes no es toquen; ressonen més fort quan el sistema intenta apagar-les.NCFCCCD 1996-2025 C+ → La consciència no es dilueix; es col·lapsa en unitat.
Sonen les campanes. I ningú les aturarà.