La traïció dels líders, de Lluís Maria Xirinacs
"La traïció dels líders" és una trilogia escrita per Lluís Maria Xirinacs, un sacerdot català, activista no violent, pres polític i senador independent per Catalunya durant la transició espanyola. Publicada originalment entre 1993 i 1997 per L'Eix Editorial, l'obra es basa en els diaris personals de l'autor, documents històrics, cartes i comunicats, i ofereix una crítica profunda a la transició democràtica espanyola (1971-1982) des d'una perspectiva nacionalista catalana. Xirinacs denuncia com els líders polítics catalans i espanyols —com Jordi Pujol (CDC), Joan Reventós (PSC), Heribert Barrera (ERC), Antoni Gutiérrez Díaz (PSUC), Santiago Carrillo (PCE), Adolfo Suárez i Josep Tarradellas— van trair els ideals unitaris de l'Assemblea de Catalunya (AC), optant per pactes oportunistes amb el règim franquista residual i poders fàctics externs (com la CIA, el Club de Bilderberg o l'OTAN). El resultat, segons l'autor, va ser una democràcia formal i limitada, sense sobirania real per a Catalunya i amb l'autodeterminació diluïda en un model autonòmic uniformitzat.L'obra es presenta com una reflexió personal i històrica sobre una "oportunitat perduda": la transició no va ser una ruptura democràtica popular, sinó una reforma controlada des de dalt, influïda per una "correlació de debilitats" que va prioritzar l'estabilitat elitista per sobre de la justícia social i nacional. Xirinacs, que va ser militant del PSUC (1971-1976) i defensor de la no-violència gandhiana, es posiciona com a veu independent, criticant divisions internes i influències globals que van malmetre l'AC com a símbol d'unitat.Estructura de la trilogiaL'estructura segueix un model dramàtic inspirat en l'agricultura: sembra (preparació), pedregada (obstacles) i collita perduda (fracàs). Cada volum inclou cronologies detallades, bibliografies (amb referències a autors com Gregorio Morán, Josep Benet o Manuel Vázquez Montalbán) i apèndixs amb documents.
Temes principals i arguments clau
Volum | Període principal | Contingut clau |
|---|---|---|
I: La Sembra Laboriosa | 1971-1976 | Formació clandestina de l'AC (7 de novembre de 1971, via Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya). Descriu vagues de fam de Xirinacs (42 dies el 1973-1974), campanyes de no-cooperació (refús de pagament d'impostos o DNI) i repressió (detencions dels "113" o "67"). Enfocament en la llavor unitat entre ERC, PSUC, UDC i MSC. |
II: Una Pedregada Seca | 1976-1977 | Nomenament de Suárez, Marxa de la Llibertat (reprimida), Llei de Reforma Política i eleccions del 15 de juny de 1977 (Xirinacs obté 550.678 vots com a independent). Crítica a la transformació de l'AC en Assemblea de Parlamentaris i sabotatges interns. |
III: La Collita Perduda | 1977-1982 (amb reflexions fins 1994) | Retorn de Tarradellas, dissolució de l'AC, Constitució de 1978 (Xirinacs proposa 150 esmenes i vota "no"), Estatut de 1979, cop del 23-F (vist com a maniobra elitista) i LOAPA. Conclusió sobre la traïció com a pèrdua de l'autodeterminació. |
- La traïció com a eix central: Els líders van instrumentalitzar l'AC (els seus quatre punts: amnistia general, llibertats democràtiques amb justícia social, Estatut de 1932 provisional cap a l'autodeterminació i coordinació peninsular) per pactes amb el règim. Exemple: el PSUC, influït per l'eurocomunisme de Carrillo, rebutja la "ruptura" per una "reforma pactada", abandonant la no-cooperació. Xirinacs cita: "La transició va ser una correlació de debilitats, no de forces estoltes" (contra Vázquez Montalbán).
- Nacionalisme català i unitat trencada: Defensa dels Països Catalans i crítica a l'"Espanya una, grande y libre". L'AC com a front unitari (75 entitats) va ser traïda per partits que van prioritzar divisions comarcals i autonomies "de cafè per a tots" sense concert econòmic.
- No-violència i resistència personal: Accions gandhianes de Xirinacs (vagues de fam, vetlles a la Presó Model) contrasten amb la violència d'ETA (vista com a "guerra justa" però no preferida). Critica influències globals: l'atemptat a Carrero Blanco (1973) com a suport CIA per accelerar l'"aperturisme".
- Opressió nacional i de classes: Tensió entre lluita de classes (marxista) i nacional; el PSUC espanyolista dilueix la nació. La transició beneficia oligarques, amb Pactes de la Moncloa (1977) i reconversions industrials com a símbols d'explotació continuada.
