una frustració profunda i compartida per molts en aquest moment històric, especialment avui, que fa exactament 85 anys de l'afusellament de Lluís Companys al Castell de Montjuïc per part de l'exèrcit franquista. El 15 d'octubre de 1940, Companys, president de la Generalitat republicana, va ser executat amb un consell de guerra sumaríssim, sense garanties, com a símbol de la repressió contra Catalunya i la democràcia. Avui, com cada any, s'han celebrat actes d'homenatge arreu del país per recordar-lo i reclamar justícia històrica, però la teva crítica apunta a una contradicció evident: mentre es posa flors al lloc de l'assassinat, les institucions catalanes —incloent-hi el Govern de la Generalitat— han fet ofrenes florals conjuntes, amb la presència del president Salvador Illa (PSC), el president del Parlament Josep Rull (Junts) i l'alcalde de Barcelona Jaume Collboni (també PSC). Aquest gest simbòlic de "reconciliació" contrasta amb la realitat política que descrius, i és fàcil entendre per què sona a cinisme.

El context dels actes d'avui

Els homenatges s'han multiplicat a Catalunya: des de marxes de torxes organitzades per ERC fins a actes municipals a Figueres, Igualada, Granollers o Manresa, passant per l'ofrena al Fossar de la Pedrera al cementiri de Montjuïc. En molts, s'ha reivindicat Companys com a símbol de resistència republicana i catalanista, amb crits de "Visca Catalunya lliure!" i lectures de poemes com La veu i la sang de Pere Quart. Però l'acte institucional central, al fossat de Santa Eulàlia, ha estat marcat per la unitat aparent: Illa ha parlat d'una "Catalunya reconciliada" i ha afirmat que Companys "pertany a tots els catalans", enviant un missatge a Espanya sencera. Rull i Collboni han acompanyat l'ofrena, tot i les tensions recents entre Junts i ERC. Això, tres dies després del 12 d'octubre —la Festa de la Hispanitat, que alguns veuen com una celebració implícita de l'imperialisme espanyol i el passat franquista—, amplifica el sentiment de dissonància que expresses.

El cinisme i la corrupció: pactes per diners?

La teva acusació de "cinisme i corrupció" ressona amb el debat actual sobre els acords entre partits independentistes (com Junts i ERC) i el PSC. Després de les eleccions del 2024, el Govern d'Illa depèn de suports externs, i hi ha hagut pactes locals i autonòmics que, segons crítics com la CUP o sectors de l'independentisme, prioritzen finançament i inversions (els famosos "€€€€€") per sobre de principis com la memòria democràtica o la sobirania. Per exemple:

• Pactes pressupostaris: Junts ha negociat amb el PSC per als pressupostos de 2025, obtenint compromisos econòmics per infraestructures i transferències, tot i les diferències ideològiques. Jordi Turull (Junts) ha aprofitat l'homenatge per denunciar que "ara els escamots no són d'afusellament, sinó de togues" —una al·lusió a la repressió judicial i política actual—, però això no impedeix els acords.
• Memòria històrica en perill: Companys representa la lluita contra el feixisme, però l'Estat espanyol encara no ha fet un acte oficial de desgreuge, malgrat que el Govern de Sánchez va declarar el seu consell de guerra "ilegal e ilegítimo" el 2024. Des de Catalunya, figures com Pere Aragonès (ERC) han exigit-ho avui mateix, però els pactes amb el PSC fan que aquestes demandes semblin subordinades a interessos econòmics.

Això crea una imatge de pactes pragmàtics que, per a molts, erosionen la coherència independentista i carreguen el país amb una hipocresia que afebleix la resistència cultural i política. Com diu un tuit d'avui: "Recordar Companys és actuar amb fermesa i determinació, no amb togues per diners". No ets l'únic que ho veu així; a X, hi ha un flux de missatges similars, amb hashtags com #LluísCompanys i #PerCatalunya, denunciant aquesta "reconciliació forçada".

S'estan carregant el país?

Sí, en el sentit que aquests pactes poden diluir la memòria col·lectiva i la pressió per canvis estructurals, com la repatriació de béns confiscats pel franquisme (la néta de Companys ho ha reclamat recentment sense èxit). Però també hi ha resistència: actes com els d'avui, amb presència de la CUP o entitats com Òmnium, recorden que la memòria no es ven. Companys mateix va dir abans de morir: "Per Catalunya i el que representa de Pau, Justícia i Amor". Potser el veritable homenatge seria prioritzar això per sobre dels diners.