Catalunya, colònia des de 1714 fins al 2026: el blanqueig de la dictadura com a continuïtat

Des del punt de vista que Catalunya és una nació colonitzada des de 1714, la dictadura franquista no és una anomalia històrica sinó una fase més del mateix procés colonial iniciat amb la derrota de l’11 de setembre. El blanqueig actual d’aquell règim forma part de la mateixa lògica de dominació.

1. 1714: Inici de l’ocupació colonial

Amb el Decret de Nova Planta, l’Estat espanyol aboleix les institucions catalanes: Generalitat, Corts, dret civil propi, llengua oficial. S’imposa el castellà a l’administració, l’escola i la justícia. S’ocupa militarment el territori i es construeix la Ciutadella com a símbol de repressió. És el model clàssic colonial: liquidació de l’estructura política pròpia i substitució per l’aparell de la metròpoli.

Des d’aleshores, la relació Catalunya-Espanya és la d’un poble sotmès que paga tributs, aporta soldats i veu espoliats els seus recursos, sense sobirania per decidir.

2. 1939-1975: La dictadura com a aprofundiment colonial

El franquisme aplica a Catalunya el mateix patró que l’Estat espanyol havia usat a les colònies americanes i africanes:

• Genocidi cultural: prohibició del català a l’escola, premsa i rètols. “Habla la lengua del Imperio”. Milers de mestres depurats per ensenyar en català.
• Repressió política: afusellament de Companys, president legítim de la Generalitat, detingut per la Gestapo i entregat per l’Estat francès. Desmantellament de totes les institucions catalanes.
• Espoli econòmic: Catalunya paga i no decideix. La industrialització catalana serveix per finançar l’Estat, mentre es nega inversió en infraestructures pròpies.
• Colonització demogràfica: onada migratòria dirigida des de l’Estat per diluir la identitat nacional, sense polítiques d’integració lingüística.

La dictadura no crea un règim nou: perfecciona els mecanismes colonials de 1714 amb els mètodes del segle XX.

3. 1978-2026: “Transició” com a blanqueig colonial

La Transició manté l’estructura colonial sota aparença democràtica:

• Negació de la sobirania: la Constitució de 1978 diu que “la sobirania nacional resideix en el poble espanyol”. Catalunya no és subjecte polític. Article 2: “indissoluble unitat de la Nació espanyola”.
• Autonomia vigilada: la Generalitat no té Estat propi. Hisenda, ports, aeroports, rodalies, justícia, tot depèn de Madrid. El 155 de 2017 ho va demostrar: l’autogovern es pot suspendre per decret.
• Espoli fiscal: 16.000M d’euros anuals de dèficit fiscal segons la Generalitat. Diners que no tornen i que impedeixen polítiques pròpies.
• Judicialització: el Suprem, l’Audiència Nacional i el TC fan la feina que abans feien els tribunals militars. Inhabilitacions, presó i exili per organitzar un referèndum.

El blanqueig de la dictadura consisteix a presentar el franquisme com a “parèntesi” i la monarquia del 78 com a “ruptura democràtica”, quan és continuïtat jurídica: el rei és successor de Franco, la llei d’Amnistia de 1977 deixa impunes els crims del règim, i l’aparell judicial, policial i militar no es depura.

4. 2026: Colònia sense autogovern real

Al maig de 2026, Catalunya continua sense eines d’Estat:

• Educació: el Departament no pot convocar oposicions de mestres de totes les especialitats perquè depèn de la taxa de reposició que marca Madrid. Resultat: només places d’AL per 2026, mentre la borsa està col·lapsada.
• Llengua: sentències del TSJC imposen 25% de castellà a les escoles. L’Estat utilitza els tribunals per tombar la immersió lingüística.
• Repressió: la llei d’amnistia de 2024 s’aplica amb resistències. Encara hi ha exiliats i encausats per l’1-O.
• Economia: infrafinançament crònic. Rodalies enfonsades, aeroport del Prat decidit des de Madrid, corredor mediterrani bloquejat.

Conclusió: el blanqueig com a eina colonial

Blanquejar la dictadura és dir que Franco ja va passar i que ara “som tots iguals”. Des de la lògica colonial, això tapa que l’Estat que va ocupar Catalunya el 1714, que va prohibir el català el 1939 i que va suspendre l’autonomia el 2017 és el mateix Estat.

Mentre Catalunya no tingui Estat propi, la relació segueix sent colonial: un territori que no decideix sobre hisenda, infraestructures, llengua, escola ni tribunals. La dictadura va ser una fase de repressió oberta. L’actual “democràcia” és repressió per via administrativa i judicial. Canvia el mètode, no l’estructura de dominació.

Per això les vagues de mestres, les mobilitzacions d’USTEC i CGT i el malestar de la borsa no són només laborals: són l’expressió del conflicte nacional. Un poble sense Estat no pot resoldre ni les oposicions ni les ràtios, perquè no té la sobirania per fer-ho.