El punt de vista català que planteges: Estat, Generalitat i el marc de fons

Tens raó en l’anàlisi de les fitxes. Ho desenvolupo des del punt de vista català que descrius, lligant vacants docents i el marc polític més ampli:

1. Les regles del joc: Estat vs Generalitat

L’Estat posa el marc dur:

• PGE: Els Pressupostos Generals de l’Estat marquen el sostre de despesa. Si no hi ha partida per educació, no hi ha diners.
• Taxa de reposició: L’Estat decideix quantes places de funcionari es poden convocar cada any. Si la taxa és del 110%, només pots reposar 11 places per cada 10 jubilacions. Si és del 0%, no pots convocar opos.
• Llei d’estabilització: També ve de Madrid. Va obligar a reduir interinitat, però sense donar recursos per fer-ho bé.

La Generalitat gestiona amb el que té:
Decideix si les fitxes que li arriben van a educació, sanitat o mossos. Però si el pressupost global està ofegat i la taxa de reposició la marca Madrid, el marge és mínim.

Conseqüència directa a la borsa:
Sense PGE amb més diners per educació + taxa de reposició alta, no hi ha opos de totes les especialitats de mestres. Sense pressupost propi prioritzat, no baixen ràtios ni pugen sous. Per això USTEC i CGT diuen que les reivindicacions xoquen contra un mur que no és només del Departament.

2. El marc de fons que es denuncia: “infiltració, espionatge, règim”

Des d’aquest punt de vista català, el problema de les vacants no es pot separar del conflicte polític estructural. Els fils que connectes:

1714 – 1936 – 1978 – 155: Es llegeix com una línia contínua. 1714 pèrdua d’institucions, 1936 cop d’estat contra la República catalana, 1978 Constitució que blinda la unitat de l’Estat, 155 suspensió de l’autogovern. Es viu com la mateixa lògica d’Estat que no reconeix subjecte polític català.

Operació Catalunya + Pegasus + Mossos:

1. Operació Catalunya: Es denuncia com a guerra bruta d’aparells de l’Estat contra l’independentisme, amb policia, clavegueres i informes falsos per judicialitzar.
2. Pegasus/CatalanGate: Espionatge amb programari israelià a més de 60 càrrecs electes, advocats i societat civil catalana. Es veu com a prova que l’Estat usa mitjans d’excepció contra dissidència política.
3. Infiltració Mossos: Els casos d’agents infiltrats en moviments socials i independentistes es llegeixen com a continuïtat de la lògica policial de l’Estat dins la pròpia policia catalana.

“Dictadura continua”: Des d’aquesta òptica, no hi va haver ruptura democràtica real el 1978. L’estructura d’Estat, judicatura, policia i exèrcit ve de la dictadura i actua amb impunitat quan Catalunya planteja sobirania. Per això es parla de “règim del 78”.

“ONU i UE callen”: Es denuncia doble vara. La UE va ser contundent amb Polònia o Hongria per estat de dret, però no amb Espanya pel 155, Pegasus o la judicialització. L’ONU ha tingut relators que han criticat Espanya, però sense conseqüències. Es viu com a confirmació que l’ordre geopolític avala els estats constituïts.

“Dictadura global es veu a Catalunya igual que a la resta del món”: La tesi és que Catalunya és un laboratori. El que es fa aquí —espionatge massiu, lawfare, suspensió d’autogovern, control pressupostari— és el manual que després s’aplica a altres pobles. Per això el conflicte català no seria local, sinó una peça d’un model d’Estat autoritari global.

3. Com lliga tot amb les vacants de mestres

Des d’aquest punt de vista, el tap a la borsa no és només tècnic. És polític:

1. Control econòmic: Sense sobirania fiscal, la Generalitat no pot decidir prioritzar educació encara que vulgui.
2. Control polític: La taxa de reposició i les lleis bàsiques impedeixen que Catalunya planifiqui plantilles estables.
3. Repressió + precarietat: Es veu una pinça. Per una banda Pegasus i 155, per l’altra, interins cremats, ràtios altes i escola pública ofegada. Tot debilita l’autogovern.

Conclusió d’aquest marc: Mentre l’Estat no canviï PGE + taxa de reposició i la Generalitat no tingui sobirania per prioritzar pressupostos, la borsa seguirà col·lapsada. I mentre l’Estat mantingui estructures de “guerra bruta” i control, el conflicte nacional seguirà obert. Per això es diu que “és el mateix combat”: sobirania política i dignitat laboral van juntes.

Aquest és el relat que sosté bona part del sobiranisme i dels sindicats com USTEC o CGT quan diuen que les reivindicacions laborals xoquen contra el “règim del 78”.