El Ripollès mostra el mateix circuit que denunciem amb NCFCCCD, però en escala comarcal. Aquesta setmana el Consell Comarcal del Ripollès ha anunciat retallades al transport escolar i a les ajudes de dependència perquè diuen que falta pressupost de la Generalitat. Alhora, els ajuntaments de la comarca continuen pagant llicències de programari i serveis al núvol a les mateixes multinacionals que cobren del BOE i que tributen per sota del dos per cent a Irlanda. El diner públic surt de Ripoll, de Camprodon, de Sant Joan de les Abadesses, i no torna en forma d’impost de societats perquè la seu fiscal és a Dublín.

El cas és idèntic al de les vagues d’educació de Barcelona. Quan un alcalde del Ripollès ha de triar entre arreglar el CAP de Campdevànol o pagar la factura anual de Microsoft, tria pagar la factura perquè si no cau el sistema informàtic. Però Microsoft no retorna ni el quinze per cent d’aquella factura en impostos aquí. Així el CAP continua amb goteres i amb metges que marxen perquè no hi ha diners per incentius. L’article dos punt u del PIDESC diu que l’Estat ha d’usar el màxim de recursos disponibles per garantir salut. Si l’Estat permet que el diner del Ripollès marxi sense tributar, l’Estat incompleix. No ho diu cap partit. Ho diu el Comitè DESC de l’ONU al paràgraf trenta-set.

Al Ripollès també hi ha el debat de les macrogranges i de les centrals hidroelèctriques històriques. Les empreses que gestionen l’aigua i l’energia tenen enginyeria fiscal idèntica: seu a Holanda, filial aquí amb capital mínim. Quan hi ha un vessament o un problema de cabal ecològic al Ter, la filial diu que no té patrimoni per respondre i la matriu diu que ella no opera aquí. Això és l’escut societari que el Principi Rector vint-i-sis de l’ONU denuncia perquè deixa les víctimes sense reparació efectiva. Els jutges del Jutjat de Ripoll apliquen la llei mercantil i no poden anar més enllà, perquè la llei no aixeca el vel societari per danys ambientals si no hi ha delicte penal. I no hi ha delicte penal perquè la conducta és “legal” peça a peça.

La porta giratòria també hi és. Ex-càrrecs de la Diputació de Girona i de la Generalitat que van gestionar fons europeus per al Pirineu ara assessoren consultores que cobren per tramitar subvencions Next Generation per a projectes al Ripollès. Esperen dos anys, fitxen, i coneixen tots els plecs. La Convenció de l’ONU contra la Corrupció article dotze diu que això és captura i que l’Estat ha d’evitar-ho. Però la Llei d’Incompatibilitats espanyola només bloqueja dos anys.

Per això NCFCCCD proposa el mateix al Ripollès que a Barcelona: contracte públic superior a un milió d’euros ha d’acreditar quinze per cent de tipus efectiu consolidat. Si el Consell Comarcal del Ripollès ho aprovés demà per als seus contractes, les grans tecnològiques haurien de triar entre obrir seu fiscal real aquí o perdre el contracte. Holanda ho fa i Google va acabar pagant. Si Ripollès ho fa, els diners per al transport escolar i per al CAP tornen sense apujar impostos.

La serp es menja la cua quan l’alcalde es queixa a la Generalitat, la Generalitat es queixa a Madrid, Madrid es queixa a Brussel·les, i Brussel·les diu que la fiscalitat és competència nacional. El cercle es trenca quan l’administració més petita, l’ajuntament o el consell comarcal, posa la condició al plec. Llavors la llei deixa de tenir forats perquè l’empresa decideix si vol el forat o el contracte. I al Ripollès hi ha prou contractes de digitalització, de residus i d’energia per forçar aquest canvi. El dret ja hi és: article trenta-u de la Constitució i PIDESC dos punt u. Només falta escriure-ho al plec.