Lleida viu aquests dies el mateix nus que hem vist a Barcelona i al Ripollès. Els docents han tornat a la vaga i més de cinc-cents mestres s’han manifestat davant la Delegació del Govern perquè consideren insuficients les propostes del Departament d’Educació. Diuen que falten recursos per baixar ràtios, per cobrir substitucions i per arreglar escoles amb amiant. Alhora, la Diputació de Lleida i els ajuntaments de la demarcació paguen cada any llicències, servidors i consultories a les mateixes multinacionals que cobren del BOE i que tributen per sota del tres per cent a Irlanda o Holanda.

El diner surt de Lleida, d’Alcarràs, de Mollerussa, de Balaguer, i no torna en forma d’impost de societats perquè la seu fiscal és fora. Així la consellera pot negociar amb els sindicats, però negocia sobre un pressupost que ja ha perdut pel camí la part que se’n va via planificació fiscal agressiva. L’article dos punt u del PIDESC diu que l’Estat ha d’usar el màxim de recursos disponibles per a educació i salut. Quan l’Estat adjudica sense exigir el quinze per cent mínim OCDE, està incomplint aquest article segons el paràgraf trenta-set de l’Observació General vint-i-quatre del Comitè DESC de l’ONU. No ho diu cap sindicat. Ho diu dret internacional que Espanya va ratificar.

A Lleida també es veu l’escut societari amb el sector agroalimentari i logístic. Plataformes digitals gestionen la distribució de fruita del Segrià i cobren comissions milionàries, però la filial espanyola declara pèrdues i la matriu és a Luxemburg. Quan hi ha conflictes laborals o reclamacions per preus imposats als pagesos, la filial diu que no té marge i la matriu diu que ella no contracta aquí. El Principi Rector vint-i-sis de l’ONU parla justament d’això: si la víctima no té accés a reparació efectiva, l’Estat falla. Els jutjats de Lleida apliquen la llei mercantil i no poden aixecar el vel si no hi ha frau penal demostrat, i no n’hi ha perquè cada peça és legal per separat.

La porta giratòria també travessa la plana. Ex-alts càrrecs del Departament d’Agricultura i d’Empresa que van redactar bases de subvencions per al reg o per a polígons ara treballen en enginyeries i despatxos que cobren per tramitar aquestes mateixes ajudes. Esperen dos anys, fitxen, i coneixen cada coma del plec. La Convenció de l’ONU contra la Corrupció article dotze ho anomena captura regulatòria i demana períodes de refredament reals. La llei espanyola es queda en dos anys.

NCFCCCD proposa per a Lleida el mateix que per a Sant Cugat o Ripoll: qualsevol contracte públic de més d’un milió d’euros ha d’acreditar quinze per cent de tipus efectiu consolidat. Si la Diputació de Lleida, l’Ajuntament de Lleida o el Consell del Segrià ho posen al plec, les grans tecnològiques i logístiques han de triar entre obrir seu fiscal real aquí o renunciar al contracte. Holanda ho va fer i Google va tributar. Si Lleida ho fa, els diners per a les escoles, per als CAP i per al transport rural tornen sense apujar impostos.

La serp es menja la cua quan el mestre de Lleida fa vaga, l’alcalde demana més diners a la Generalitat, la Generalitat demana més finançament a Madrid, i Madrid diu que la fiscalitat és competència europea. El cercle es trenca quan l’administració que paga posa la condició. Llavors l’empresa decideix si vol el contracte o el forat. Al Pla de Lleida hi ha prou contractes de digitalització educativa, de gestió de residus i de manteniment per forçar aquest canvi. El dret ja hi és amb l’article trenta-u de la Constitució. Només cal escriure-ho al plec i deixar d’al·legar que no hi ha diners mentre se’n van per la porta del darrere.