Girona viu el mateix patró que denuncia NCFCCCD i ho fa visible en tres fronts aquesta setmana. L’Ajuntament ha anunciat que congela inversions al barri de Santa Eugènia i ajorna la reforma del CAP de Montilivi perquè diu que el romanent de tresoreria no arriba. Al mateix temps, la ciutat i la Diputació paguen cada any llicències i serveis al núvol a les mateixes multinacionals que cobren del BOE i que tributen per sota del dos per cent a Irlanda. El diner surt de Girona i no torna en forma d’impost de societats perquè la seu fiscal és a Dublín. L’article dos punt u del PIDESC obliga l’Estat a usar el màxim de recursos disponibles per salut i educació. Si permet que el diner de Girona marxi sense tributar, l’Estat incompleix, i l’incompliment es materialitza al CAP de Montilivi amb menys metges i llistes d’espera.
Aquesta setmana els Mossos han desarticulat a les comarques gironines una banda amb vint-i-sis detinguts i onze plantacions de marihuana. L’escut societari fa que caigui el darrer graó, però les grans plataformes digitals que facturen centenars de milions al BOE i declaren zero a Espanya queden fora del focus perquè la responsabilitat s’atura a la filial espanyola amb tres milions de capital. El Principi Rector vint-i-sis de l’ONU diu que les víctimes han de tenir reparació efectiva. Quan només es persegueix el petit i la matriu diu que no opera aquí, la reparació no arriba i el dret queda buit.
La porta giratòria també es veu a Girona. Ex-alts càrrecs de la Generalitat i de la Diputació que van gestionar fons europeus per al Corredor Mediterrani ara assessoren enginyeries i consultores que cobren per redactar projectes de Next Generation a la demarcació. La llei permet fitxar passats dos anys. És legal, però la Convenció de l’ONU contra la Corrupció article dotze diu que això és captura regulatòria i que l’Estat ha d’evitar que el regulador acabi treballant per al regulat. Mentre el cercle no es trenca, els plecs segueixen fets a mida i el diner públic finança estructures que no retornen fiscalment.
Al debat econòmic, la Cambra de Comerç de Girona defensa que no es pot criminalitzar l’empresari i reclama seguretat jurídica. El problema no és criminalitzar ningú. El problema és que l’autònom de Girona paga vint-i-un per cent d’IVA i les grans tecnològiques que té contractades l’administració paguen u coma vuit per cent d’Impost de Societats. L’article trenta-u de la Constitució diu que tothom contribuirà segons la seva capacitat. Quan això no passa, no és mercat, és privilegi legal.
NCFCCCD proposa per a Girona el mateix que per a Sant Cugat o per al Ripollès: qualsevol contracte públic superior a un milió d’euros ha d’acreditar un tipus efectiu consolidat del quinze per cent OCDE. Si l’Ajuntament de Girona ho posa al plec demà, Microsoft, Amazon o Oracle han de triar entre obrir seu fiscal real aquí o perdre el contracte. Holanda ho fa des de dos mil vint-i-quatre i Google va acabar tributant allà. Si Girona ho fa, els diners per al CAP de Montilivi i per al transport escolar de Santa Eugènia tornen sense apujar impostos.
La serp es menja la cua quan l’alcaldessa reclama a la Generalitat, la Generalitat reclama a Madrid i Madrid diu que la fiscalitat és competència europea. El cercle es trenca quan l’administració que paga posa la condició al contracte. El dret ja hi és, només falta escriure-ho. Quan Girona ho escrigui, la norma deixa de tenir forats perquè l’empresa ha de decidir si vol el forat o vol el contracte.
