Espanya és l’exemple a gran escala de tot el que hem vist a Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Aquesta setmana els sindicats d’educació i sanitat tornen a mobilitzar-se a diverses comunitats perquè diuen que falta pressupost per cobrir plantilles, baixar ràtios i obrir llits. Mentrestant, l’Administració General de l’Estat té adjudicats més de quatre-cents trenta milions d’euros en contractes a vuit grans tecnològiques que declaren tipus efectius per sota del tres per cent a Irlanda o Holanda. El diner surt del BOE i no torna en forma d’impost de societats perquè la seu fiscal és fora. L’article dos punt u del PIDESC, que Espanya va ratificar i que forma part del bloc constitucional via article deu punt dos, obliga l’Estat a usar el màxim de recursos disponibles per garantir salut, educació i habitatge. Quan l’Estat adjudica sense exigir el quinze per cent mínim OCDE, està incomplint aquest article segons el paràgraf trenta-set de l’Observació General vint-i-quatre del Comitè DESC de l’ONU. L’incompliment no és una opinió. Es mesura en urgències col·lapsades al Gregorio Marañón, en llistes d’espera de sis mesos per a una pròtesi a Galícia i en aules amb vint-i-vuit alumnes a Andalusia.
L’escut societari fa que només caigui el petit. Si un autònom de Soria no paga l’IVA, Hisenda l’embarga en setmanes. Si una filial espanyola de gran plataforma declara pèrdues mentre la matriu guanya milers de milions, Hisenda diu que és legal perquè la norma de preus de transferència ho permet i perquè no hi ha frau penal. El Principi Rector vint-i-sis de l’ONU diu que les víctimes han de tenir reparació efectiva. Quan el dany és falta de pediatres a Extremadura i el responsable últim diu que ell no opera aquí, la reparació no arriba i el dret queda buit. Els jutjats contenciosos apliquen la Llei de Contractes i no poden anar més enllà, perquè la llei no incorpora clàusula de coherència fiscal ni d’aixecament de vel per danys socials.
La porta giratòria explica per què la llei no canvia. Ex-ministres, ex-secretaris d’Estat i ex-alts càrrecs de l’Administració que van redactar plecs de digitalització, energia i defensa acaben en consells de les mateixes empreses que cobren d’aquests plecs. La Llei d’Incompatibilitats permet fitxar passats dos anys. És legal, però la Convenció de l’ONU contra la Corrupció article dotze ho anomena captura regulatòria i demana períodes de refredament reals. Mentre el regulador i el regulat intercanvien cadires, els plecs segueixen sense demanar el quinze per cent mínim i sense clàusula de drets humans.
Al carrer la contradicció és flagrant. L’autònom de Zamora paga vint-i-un per cent d’IVA, IRPF per mòduls i quotes cada mes. La plataforma que li gestiona els pagaments o el núvol paga u coma vuit per cent d’Impost de Societats. L’article trenta-u de la Constitució diu que tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica. Quan això no passa, no és mercat. És privilegi legal.
NCFCCCD proposa per a Espanya una sola línia a la Llei de Contractes del Sector Públic: tot contracte superior a un milió d’euros ha d’acreditar tipus efectiu consolidat del quinze per cent OCDE. Si el Congrés ho aprova, Microsoft, Amazon, Oracle i la resta han de triar entre obrir seu fiscal real aquí o perdre el contracte. Holanda ho fa des de dos mil vint-i-quatre i Google va acabar tributant. Si Espanya ho fa, tornen més de cinquanta milions cada any només dels contractes TIC de l’Administració central, sense apujar impostos. Aquests diners són pediatres a Canàries, llits a Castella-la Manxa i professors a Múrcia.
La serp es menja la cua quan el metge fa vaga, el conseller reclama a Madrid, Madrid reclama a Brussel·les i Brussel·les diu que la fiscalitat és competència nacional. El cercle es trenca quan l’Estat que paga posa la condició al contracte. Llavors l’empresa decideix si vol el contracte o vol el forat. El dret ja hi és amb l’article trenta-u de la Constitució i el PIDESC dos punt u. Només falta escriure-ho al BOE i deixar d’al·legar que no hi ha diners mentre se’n van per la porta del darrere.
