Tarragona reprodueix el mateix nus que hem vist a Lleida, Girona i Barcelona, només que aquí l’impacte es veu al costat del polígon químic i al costat de les urgències del Joan XXIII. Aquesta setmana l’Hospital ha tornat a comunicar tancament de llits per falta de personal i el Col·legi de Metges denuncia que no hi ha pressupost per cobrir substitucions d’estiu. Mentrestant, la Diputació de Tarragona, el Port i els ajuntaments del Camp paguen cada any milions en llicències de programari, ciberseguretat i núvol a les mateixes multinacionals que cobren del BOE i que tributen per sota del tres per cent a Irlanda. El diner surt de Tarragona, de Reus, de Valls, del Vendrell, i no torna en forma d’impost de societats perquè la seu fiscal és a Dublín. L’article dos punt u del PIDESC obliga l’Estat a usar el màxim de recursos disponibles per garantir salut. Si permet que el diner de Tarragona marxi sense tributar, l’Estat incompleix, i l’incompliment es diu llista d’espera al Joan XXIII i CAP amb metges que pleguen.
Al port de Tarragona hi ha la segona cara del mateix truc. Les grans navilieres i les plataformes logístiques que mouen contenidors i química usen estructures amb seu a Holanda i Luxemburg. Quan hi ha un vessament, una reclamació laboral o un conflicte per taxes, la filial espanyola diu que no té patrimoni i la matriu diu que ella no opera aquí. Això és l’escut societari que el Principi Rector vint-i-sis de l’ONU denuncia perquè deixa les víctimes sense reparació efectiva. Els jutjats de Tarragona apliquen la llei mercantil i no poden aixecar el vel si no hi ha frau penal demostrat, i no n’hi ha perquè cada peça és legal per separat. Així el dany queda aquí i el benefici marxa.
La porta giratòria també passa pel Camp. Ex-alts càrrecs de Territori i d’Empresa que van tramitar els fons per a la reindustrialització del Camp ara assessoren enginyeries i despatxos que cobren per redactar projectes de Next Generation per als mateixos polígons. Esperen dos anys, fitxen, i coneixen cada línia del plec. La Convenció de l’ONU contra la Corrupció article dotze ho anomena captura regulatòria i demana períodes de refredament reals. La llei espanyola es queda en dos anys i el cercle continua.
Al mateix temps, el sector turístic de la Costa Daurada anuncia rècords de visitants i un creixement del trenta-sis per cent a principis d’any, però els ajuntaments diuen que no tenen diners per reforçar la neteja, la seguretat o els consultoris d’estiu. Les grans plataformes de reserves que gestionen aquest turisme tributen a Irlanda o Luxemburg i aquí només hi deixen una filial amb mínims. L’article trenta-u de la Constitució diu que tothom contribuirà segons la seva capacitat. Quan l’autònom de Cambrils paga vint-i-un per cent d’IVA i la plataforma que li porta clients paga u coma vuit per cent d’Impost de Societats, la capacitat no es mesura igual.
NCFCCCD proposa per a Tarragona el mateix que per a la resta: qualsevol contracte públic superior a un milió d’euros ha d’acreditar quinze per cent de tipus efectiu consolidat OCDE. Si la Diputació de Tarragona, el Port o l’Ajuntament de Reus ho posen al plec demà, les grans tecnològiques, logístiques i consultores han de triar entre obrir seu fiscal real aquí o perdre el contracte. Holanda ho fa des de dos mil vint-i-quatre i Google va acabar tributant. Si Tarragona ho fa, els diners per al Joan XXIII, per als CAP de la comarca i per als serveis d’estiu a la costa tornen sense apujar impostos.
La serp es menja la cua quan el metge del Joan XXIII fa vaga, l’alcalde reclama a la Generalitat, la Generalitat reclama a Madrid i Madrid diu que la fiscalitat és competència europea. El cercle es trenca quan l’administració que paga posa la condició al contracte. Llavors l’empresa decideix si vol el contracte o vol el forat. Al Camp de Tarragona hi ha prou contractes de digitalització, de manteniment industrial i de gestió portuària per forçar aquest canvi. El dret ja hi és amb l’article trenta-u de la Constitució i el PIDESC dos punt u. Només falta escriure-ho al plec i deixar d’al·legar que no hi ha diners mentre se’n van per la porta del darrere.
