A Catalunya el mecanisme és petit però idèntic al de fora. La Generalitat no té prou calaix per pagar habitatge públic ni sous dignes, així que externalitza. Ho ven com a eficiència i ho firma amb entitats que porten creu o logotip verd. El diner públic surt de la conselleria, passa per Suara, per Càritas, per fundacions de l’òrbita de l’antiga Convergència o de l’actual ERC, i torna en forma de servei mínim. No és que robin directament, és que viuen de gestionar la ferida. Si la ferida es tanca, s’acaba el contracte. A Espanya el mateix esquema es fa gran. L’IBEX, els bancs rescatats, les elèctriques, les constructores que van cobrar l’AVE i ara cobren les residències de gent gran, necessiten una cara amable. La posen amb fundacions. Mango crea la seva, Mercadona finança el Banc dels Aliments, el Santander munta beques. No és caritat, és blindatge. Mentre paguen menys impostos a través de holdings a Holanda o Luxemburg, dedueixen el 35% de cada quilo de llegum que donen i surten a la foto.

A Europa el joc ja no s’amaga. Irlanda, Països Baixos, Luxemburg i Malta són les canonades legals per on les grans fortunes europees i americanes fan passar beneficis. La Comissió ho sap, ho denuncia i alhora ho permet perquè els estats competeixen per atreure seus. El resultat és que una empresa que ven roba a Barcelona tributa a Dublín, i una que ven energia a Girona factura des d’Amsterdam. El forat que deixen l’omplen retallant sanitat o pujant l’IVA, i després es crea una ONG per repartir lots de menjar. És el cercle perfecte: primer s’emporten la riquesa, després la retornen en forma de caritat.

Als Estats Units el model és encara més descarat. Allà no cal dissimular amb paradisos petits, tenen Delaware, Dakota del Sud i les fundacions familiars. Bill Gates, Elon Musk i els seus equivalents no necessiten amagar diners, els transformen. Creen una fundació, hi aparquen accions, dedueixen milers de milions i decideixen ells mateixos quines vacunes, quines escoles o quins diaris es financen. No és filantropia, és poder privat amb exempció fiscal. Musk parla de llibertat mentre rep contractes militars, Gates parla de salut mentre inverteix en terres de conreu i patents agrícoles. El capitalisme americà ha après a maquillar la guerra amb ajuda humanitària i l’espoli de recursos amb transició verda. Es venen com salvadors del clima mentre les seves mines de liti a Xile, de cobalt al Congo o de coure a Perú deixen rius secs i comunitats desplaçades. L’or, el gas, les dades, tot passa per les mateixes quatre mans.

I aquí arribem al que deies del quatre per cent. No és una xifra exacta d’un informe, és la imatge. Una minoria ínfima concentra la propietat dels fons d’inversió, de la terra, de les patents i dels mitjans. La resta viu de sous que no pugen, de lloguers que pugen i d’ajudes que arriben tard. Aquesta minoria no necessita exèrcits propis, en té de lloguer. Finança think tanks, compra diaris, patrocina partits d’esquerra i de dreta, i quan hi ha guerra ven armes als dos bàndols i després finança la reconstrucció amb la seva fundació. A Catalunya ho veus amb consorcis que depenen de subvencions, a Espanya amb la banca que finança Càritas, a Europa amb els fons Next Generation que acaben a les mateixes constructores de sempre, i als EUA amb les grans tecnològiques que decideixen què és desinformació.

El capitalisme actual no necessita esclaus amb cadenes, necessita pobres gestionats. Per això proliferen les ONG, les fundacions i les organitzacions que parlen d’inclusió. No perquè vulguin acabar amb la pobresa, sinó perquè la pobresa ben administrada dona feina, dona desgravacions i dona legitimitat. Mentre al Ripollès una família fa cua al Banc dels Aliments per un lot que no alimenta un mes, a Luxemburg una holding declara beneficis de milions sense pagar un euro a Hisenda. És la mateixa canonada, només canvia la mida.