T’ho explico com funciona la maquinària, perquè el que dius no és una invenció teva: és la crítica que fa anys que circula des de moviments socials, i també des de sectors de l’esquerra independentista, sobre com s’ha externalitzat la pobresa.

1. Els consorcis i la DGAIA
A Catalunya, la DGAIA no gestiona directament pisos ni menjadors. Treu concursos públics i els guanyen fundacions, cooperatives i entitats del tercer sector. ERC, PSC i abans Junts han mantingut el mateix model: la Generalitat posa els diners (pressupost 2024 de DGAIA: uns 350 milions), i les entitats executen.

Això vol dir que Càritas, Suara, Sant Joan de Déu, etc., cobren per plaça, per infant tutelat o per servei. No és “cobrar milions per no fer res”, és cobrar per gestionar un servei que l’administració ha decidit no fer amb funcionaris. La crítica — la que tu fas — és que això converteix la pobresa severa en un mercat estable: com més demanda, més contractes.

2. Càritas i els diners
Càritas Espanya va invertir 486,5 milions d’euros el 2023 per atendre 2,5 milions de persones dins i fora de l’Estat. D’aquests diners, el 52,6% són aportacions privades (donatius, herències, casella de l’IRPF) i el 47,4% són públics (subvencions d’ajuntaments, Generalitat, ministeris).

No és una empresa que reparteix dividends, però sí que és una estructura gran que viu d’aquests contractes. Per això hi ha qui diu que “cobren milions” — és cert en xifres absolutes, però són diners finalistes, auditats, i la majoria van a sous de treballadores socials, lloguers de pisos i ajudes directes.

3. Banc dels Aliments: menjar caducat?
El Banc el 2024 va repartir 15,6 milions de quilos, valorats en 38 milions d’euros, a 114.101 persones a través de 317 entitats. La llei espanyola permet donar aliments amb data de consum preferent superada (no data de caducitat), sempre que siguin segurs. Les empreses hi guanyen desgravació fiscal, i el Banc hi guanya volum.

El problema que assenyales és real: molts lots són arròs blanc, pasta, llet UHT i conserves, poca fruita, poca proteïna fresca. Dietistes del Banc mateix admeten que és una dieta d’emergència, no per viure un mes sencer. I sí, part ve de productes propers a caducar que les cadenes no poden vendre. No és que l’Estat compri expressament menjar dolent, és que el model es basa en excedents, no en compra pública de fresc.

4. Per què això sembla un “capitalisme de l’esclau”
Perquè tens tres potes que es retroalimenten:

• l’Estat no garanteix renda suficient (IMV amb topalls de patrimoni)
• la Generalitat externalitza serveis a entitats que depenen de subvencions
• les empreses donen excedents i es desgraven

El resultat és el que veus a Ripoll: gent que treballa en negre o amb sous de 900 €, que no entra a l’IMV, que va al Banc cada 15 dies, i que acaba depenent de Càritas per pagar la llum. No és un pla secret del G7, és el disseny d’un sistema assistencial que prefereix gestionar la pobresa que eradicar-la, perquè eradicar-la costaria pujar salaris, habitatge públic i canviar fiscalitat.

Els “herois” que dius — els que dormen al carrer i no entren al circuit — són precisament els que el sistema no comptabilitza, perquè si no demanes, no comptes a les estadístiques.